VIDES AMUNT, CANÇONS AMUNT
Joaquim Cano i Sais
Contaré una anècdota per véncer la por al full en blanc. Diu que això era i no era... a la cafeteria de la universitat, preníem el Sol i ens oblidàvem del remordiment de pelar-se una classe una taula de companys, diversos, cadascú amb un poble com a emblema. Uns, de la Marina; altres, del Vinalopó, de l'Alacantí. I féiem riures i carasses que ens delatàven un tot comú, una mateixa infància, marcada pels matins, les vesprades i les nits dels nostres pobles. Tot i això, estava cansat. Les classes i els assajos nocturns no combinen bé, però vaja, tots ho patim.
Els valencians som músics. Amb la distracció apegada a les parpalles, vaig començar a entretindre'm marcant un ritme amb les mans sobre la taula, com sempre, sempre i sempre. Fins que una companya de Crevillent va fer EL comentari: “Xe, vols està-te quet? Com se nota que eres músic. Te passes tot el dia fen roío...” I sí, sóc músic. Però ella, que no ho és, va acabar sumant-se a la percussió improvisada per distraure's també. Això va detonar al meu cap i se'm va passar la mandra per fer-li voltes a aquestes manietes que de continu florixen de qualsevol manera i amb qualsevol pretext. “Sempre” tenim la música al cap, però per què? Sembla que no siga més que una estúpida fugida dels sentits, però treballant els cançoners populars del meu poble, em vaig adonar. Les classes em van fer eixir al carrer, entrar a les cases més originàries de la vila i preguntar... En aquest escrit, no voldria més que fer palesa la capacitat que tenen les cançons populars, així com les rondalles, les llegendes o els idiomatismes, per literaturitzar un país. És a dir, amb la quantitat de cançons que trobem encara als caps més veterans (i no tan veterans) del poble, el que fem és arreplegar les bases quotidianes i els costums d'unes gents que van decidir cantar per viure. Es canta per anar a escola, es canta per treballar, es canta, també, per dormir i per no dormir. Així és que, amb els cançoners, construïm un país fet de tonades i trossets de vida. Caldria fer esment que parlem de literatura (cantada) popular, és a dir, nascuda del poble i nodrida pel poble. Així, podríem arribar a afirmar que el que ha construït la gent és, si més no, una nació que, com ja hem dit, és arrelada al mateix ens popular, al poble. Parlant, personalment, amb qui encara conserva el bon costum de cantar com ha aprés, cantar a casa i al carrer, cantar perquè es canta -i prou-, he observat com naixia, del record dels grans, la necessitat de parlar de les vides particulars i de la manera com transcorria la vida del poble, tot amb un somriure als llavis que demostrava el bé que els comportava cantar en moments de fam, de guerra o de feina. I, el que és més sorprenent encara, com aquesta necessitat evocadora s'instal·lava també a les meues ganes.
Solament presenciant aquell espectacle de remembrança, vaig notar la vivesa d'aquella cultura de la cançó dins els caps nafrats pel temps. La vivesa de les animetes que entonaven la vila, que coneixien la vida des d'un racó musical que havien heretat com a part identitària. I així com les goles més joves de principis del segle XX van rebre, ancestralment, el cant, nosaltres no hem heretat més que casos paradigmàtics, tòpics i vestigials d'un poble sencer de cançons. Anime tot el món perquè s'interesse en aquesta part del poble, que ara és un barri fosc i poc transitat, perquè (ja dic, parle a títol personal) vaig establir llaços amorosíssims amb els meus, a través de la cançó. Més que no abans, quan ja pensava que sentia l'estima. Sentia l'estima, quasi llàstima, que és un granet d'arròs en comparació a l'hort farcit de fruits que han professat i compartit les generacions de la melodia. He sentit nostàlgies vertebradores que m'han fet identificar-me millor amb els meus i amb el meu país, tan viu i ample a la memòria d'uns pocs que se l'han volgut seu per sempre. Vaig rebre (i diria que tots ho hem rebut en aquestes situacions), si se'm permet la gosadia, la matèria de Bretanya de què parla Sànchez-Cutillas, embolicada amb els mocadors del record i de la pols del temps, grandíssim xoc cultural-temporal. I encoratjador.